Aquell ensenyament acadèmic va aportar a l'artista, pesi que tan rutinari pugui semblar-nos, dos dels elements que van prestar més solidesa al talent ja madur de Gausachs, que van ser el seu autentic virtuosisme tècnic, que no va aconseguir sinó que senzillament va perfeccionar després a Paris i el seu arraigat sentit de la disciplina i la laboriositat, que no va disminuir ni tan sols als anys darrers de la seva vida, quan la seva salut es torna una mica delicada.

De tota manera un dels professors, Félix Mestre, deia sobre Gausachs; "intel·ligent i hàbil, temperava el seu academicisme amb una discreta dosi de credo impressionista". Segons ens explica un dels biògrafs de Gausachs, A…Junyent. Mestre tenia també el do de descobrir, entre els seus alumnes, quins tenien autèntic talent, i va ser precisament el que va succeir aleshores amb Gausachs, que es va convertir en el seu deixeble predilecte i auxiliar dels seus treballs de pintura mural.

Però tampoc fora de l'Acadèmia faltaven els estímuls intel·lectuals. Era la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX, on, segons el mateix autor, seien "l'impressionisme de Rusinyol i de Casas, l'anarquisme intel·lectual de Pere Corominas, l'arquitectura de Gaudí, la poesia i la música de Maragall, Morera i Pedrell, el teatre de Guimerá i Puig i Ferrater, les novel·les de Narcís Oller i de Pompeu Gener, amb el seu petulant xamberg de mosqueter i el prestigi d'haver estat amant de Sarah Bernhard. Quarter general de la ideologia de la revolució modernista era la taverna 'Els Quatre Gats', per on apareixia amb freqüència un jove magristó i cabellut, afeccionat a passejar amb un fulard al coll, una guitarra sota el braç i l'escorta d'un gos macilent. S'anomenava Pablo Picasso".

Proveït d'una àvida i desperta sensibilitat i d'una sòlida disciplina tècnica, l'artista es va traslladar a París en el moment de l'apogeu del cubismo i el fauvisme a on li trobaria l'esclat de la Primera Guerra Mundial. 

Passa aleshores de l'impressionisme al cubismo, al dadaisme, al surrealisme... d'aquest últim li va atreure per damunt de tot la pràctica del dactilisme i una especial sensibilitat per al fantàstic i per a la captació del costat màgic de totes les coses, que no li va abandonar mai, i que és a l'arrel d'alguns aspectes de la seva peculiar visió del món caribeny que possiblement, va aconseguir d'influir també sobre Wifredo Lam.

De l'expressionisme i el neoexpressionisme va prendre, potser, alguns dels traços més característics del seu estil, una factura i un grafisme tremolosos nerviosos, i al mateix temps dotats d'un enèrgic i segur poder de síntesi, que afirma sense dubitacions la integritat de l'objecte, sense concessions al divisionisme però que paradójicament, incorpora la sensibilitat tonal i el serè lirisme lluminós dels models impressionistes, i també de la tradició de Corot, especialment a la pintura de paisatges, on va ser un consumat mestre Josep Gausachs. “El cavaller de Montparnasse", sobrenom amb el que es coneixia a Josep Gausachs, en el món artístic parisenc, treballava aleshores amb una paleta reduïda, de blanc, negre, blau, cobalt, groc cadmi i maragda. Amb això li va bastar per assolir l'entusiasta elogi de la crítica, i no de la menys exigent. Pernaud, crític d'art de "L'*lntransigeant", va afirmar aleshores que Josep Gausachs pintava "amb els colors de la bandera francesa", amb aquesta típica tendència gal·la a absorbir i considerar com alguna cosa pròpia el talent estranger quan es desenvolupa a terra francès. Charensol, de "Les Nouvelles Literaires", no es va quedar enrere en considerar l'artista com un dels més fins representants de l'escola de pintura, i lo mateix pot dir-se de Christian Zervos i Waldemar George.

Tampoc va faltar a l'hora de Gausachs l'elogi manifest de Picasso i d'Albert Marquet, qui davant d'un dels seus quadres no va poder menys que admetre: "Aquest quadre l'ho} hagués volgut pintar jo!". Finalment Tristán Tzara va expressar creixement a la qualitat de l'home i de l'artista que era Josep Gausachs, regalant-li un i una càixa de pintures, que encara conserven, com si fos una valuosa relíquia, els familiars del pintor català.

Gausachs va exposar reiteradament a París, en les galeries de Van Ogen, Pierre i Vidrach, i a Brussel·les i Ámsterdam. A poc a poc va aconseguir llaurar-se una reputació en apogeu creixent, i que hagués donat fins i tot més fruits si hagués romàs en París en acabar la Guerra Mundial, en un excepcional moment d'inflació dels preus en el mercat artístic. Per fer-ho comptava ja amb atractives propostes de diversos coneguts " marchands de tableaux". Però obligacions familiars li obligarien a tornar a la Ciutat Comtal, amb el que s'iniciava un capítol nou de la seva vida i la seva obra.

També a Espanya la seva activitat expositora era prou important per la qualitat i la quantitat perquè la premsa i la crítica dels anys trenta a Catalunya i a Espanya li assignessin un lloc destacat. L'historiador de l'art Juan Antonio Gaya Ñuño no dubtava en considerar-lo com un dels més representatius exemples de l'escola catalana de pintura durant la primera meitat del segle XX. Tot i això fa paradoxal, encara que no menys certa, l'afirmació de Manuel Trens de que Gausachs no havia deixat de ser, a la seva terra, "un gran desconegut". Opinió aquesta que va expressar en el catàleg d'una retrospectiva que a títol pòstum li va dedicar en 1964 la galeria d'art Syra, de Barcelona.

Aquest gran oblit es va deure, sens dubte, a circumstàncies polítiques i personals. Gausachs es va convertir, a causa de l'esclat de la Guerra Civil de 1936, enun altre de tants intel·lectuals i artistes que van formar part d'aquella "Espanya de l'Èxode" i a qui la cultura de l'Amèrica espanyola deu un reconeixement que tot just ara s'està valorant en la mesura justa. L'absència i el posterior silenci van esborrar durant anys la memòria d'una obra de qualitat excepcional. Però possiblement hagi contribuït també al desconeixement relatiu de Gausachs per les noves generacions a Espanya (una altra cosa és la República Dominicana, on va treballar durant dos decennis i diverses generacions d'artistes ho reconeixen amb orgull com el seu indiscutible mestre) la mateixa independència i noblesa del seu caràcter, aliè a les camarilles i els manejaments publicitaris que tant abunden en el món de l'art, produint per l'estratagema i l'artifici prestigis tan fulgurants com injustificats i, igualment, efímers.

Al febrer de 1932 va exposar novament, ara pintures, i a la Sala Pares. Ráfols. Benet. F. V. Foix van parlar aleshores de "neofauvisme" a la pintura de Gausachs, o d'una "superació del fauvismo enriquida, a més a més, per una visió personal", Foix. O "Focius", es converteix aleshores en el més irat defensor de l'obra de Gausachs. L'exposició de la Sala Pares es converteix aleshores en el pretext per a la celebració d'un homenatge a l'artista en el "Lió d'Or", on van assistir, entre d'altres, els crítics Sebastián Gasch. Foix i Benet, els artistes Grau Sala, Fenosa Obiols. A més a més de J. A. Maragall i el poeta Càries Ribas, qui va dedicar un poema a l'homenatjat.

Però a més a més dels vint-i-set llenços de la Sala Pares, que comprenien sobre tot paisatges i figures, Gausachs es va fer avinent aquell any en el món artístic barceloní per la seva participació en el "Saló de Montjuic", a on la premsa l'ho anomena entre els "mestres" com Càries, Mercado Labarta, Domingo i Pidelaserra.

Al 1934 i 1935 Guasachs va exposar paisatges d'Eivissa i Mallorca, on va estar pintant i treballant l'art del vitrall, i respectivament, de Collicabra. La forta lluminositat del paisatge mediterrani, que sense gradacions ni matisos, com va afirmar un crític (A. Plana, de "La Vanguardia"), posa en primer pla tots els objectes, sense "mitges tintes", "brutalment", és assumida amb la mateixa exactitut perceptiva que les boires i variacions infinitesimals que en els seus paisatges anteriors ho defineixen com un virtuós de la valoració tonal.

També exposat, com els balears en Galenes Valencià, els paisatges de Collicabra aconsegueixen de sostenir, per la precisió tonal de la pinzellada, tota la vibració lluminosa de l'atmosfera. Un to una mica més dramàtic i contrastat es mostra en els cellers d'aleshores, com el de "La Bleda", de 1934, presentat per l'artista en el Saló de Montjuic d'aquest any, i que va ser immediatament adquirit pel Museu d'Art Modern de Catalunya.

També en 1935 Gausachs exposa a la Sala Bigas i a Vic. No deixa per aleshores d'endinsar en l'art del retrat, sovint amb regusts romàntics, o fent gala d'imaginació compositiva i de gràcia, com en el que va fer dels seus progenitors. Tampoc els seus treballs abstraccionistas del seu últim període a Santo Domingo manquen de precedents a la seva etapa barcelonina. Gausachs no es va supeditar mai a dogmatismes d'escola, i molt menys a limitacions, el que no fa impossible una diferenciació de períodes en el seu treball, però sempre i quan aquesta s'entengui dintre d'una notable fluïdesa, mantenint-se contínuament i a través dels canvis una notable unitat de l'estil que no fa més que traduir, sense proposar s'ho, la personalitat del creador, i "l'emoció", que contràriament al cercat per Bracque, i d'acord amb Juan Gris, ha de "corregir a la regla".

També durant els anys trenta Gausachs va participar a Espanya en importants exposicions col·lectives, com la de pintors catalans organitzada pel diari "L'herald de Madrid", o l'exposició que va realitzar el Museu d'Arts Decoratives de Montjuic, dedicada a vistes de Montserrat de pintors catalans, on una tela que harmonitzava blaus i roses lluminosos va demostrar una vegada més el seu indiscutible talent de colorista.

Però novament el destí torç el rumb de la vida de Josep Gausachs. La seva coneguda lleialtat republicana i el seu tarannà liberal i progressista no podien compaginar-se amb el règim sorgit de la Guerra Civil de 1936-1939. Al greu perill que va córrer la seva vida es va sumar la repressió policíaca que fins i tot va dificultar la conservació de part de la seva obra.

Després d'estar a camps de concentració francesos, especialment a Narbonne, els seus amics aconsegueixen trobar-lo, i va poder finalment fugir en el vaixell "Cuba", quan ja s'havia iniciat la Segona Guerra Mundial, rumb a Amèrica, i en companyia del seu fill Francesc, qui també seria pintor i professor de pintura.

Una sèrie de circumstàncies, entre les que es destaca la necessitat de "netejar" la imatge internacional d'un dels dèspotes més sanguinaris i pintorescs d'Hispanoamèrica, Rafael Leónidas Trujillo, que acabava d'ordenar la matanza de unos treinta mil haitianos, va determinar que aquest obrís les portes de la República Dominicana als exiliats espanyols, en un alardo d'humanitarisme aparentment incomprensible des del punt de vista de la mentalitat democràtica dels exiliats, en franc contrast amb les idees i les accions del dictador.

Aquella migració on es va pretendre de donar prioritat als agricultors, amb els que es cercava de poblar la zona limítrofa de Santo Domingo amb Haití, va portar a la petita república antillana un considerable nombre d'intel·lectuals i artistes. Els més, se'n van anar a un termini no més gran de cinc anys, però no sense deixar abans una empremta perdurable a la vida cultural de la nació. Gausachs, que segons Vicente Llorens era, entre els artistes, "el més conegut i de més gran edat", va romandre en l'illa, salvat una estada temporal a Venezuela, en 1945, fins la seva mort succeïda el 26 de juliol de 1959.